Vigila què escriuràs

En un mes m’han recomanat treure coses de guions que havia escrit. Qui paga mana. Ja ho deia Orwell que la pitjor censura és l’autocensura. Fa anys que no escric sobre política, i si m’hi posés potser hauria d’aplicar-me l’autocensura per poder continuar donant de menjar a les meves filles.

 

Una màquina d'escriure que es pot veure a la fira

 

 

Escriure és perillós, de sempre que ho ha estat. Per una banda hi pot haver gent que et denunciï, et porti a un tribunal, i segons en quina zona del món visquis, el que passi després pot ser desagradable com a mínim. I després hi ha aquella mena de gentota immunda com jo, que es dedica a fer crítica de llibres. El primer dia de carrera em van dir que els crítics eren imprescindibles per mantenir l’estat de forma de la cultura d’un país. Carallot de jo m’ho vaig creure, el que ens ho va explicar no ens va dir que aquí es practica la Crítica Siciliana, que vol dir ensabonar els amics i desenrocar els enemics, sense criteri. No ens ho va explicar perquè amb perspectiva me n’he adonat que el professor en qüestió també era un d’aquests sicilians.

 

Això ve a tomb dels darrers llibres que m’he llegit, que són els últims premis Llibreter. Diuen que la Crítica Siciliana arriba als premis literaris, i un dels discutits és aquest Llibreter. Triar la millor obra literària publicada l’any anterior és un problema gros i segur que sempre deixes més descontents que agraïts. La tria deu ser complicada perquè es publica tant que costa separar el gra de la palla.

 

Me’n vaig per les rames i després torno. Una obra impressionant que he acabat fa poc és la de Pregunta-ho a la pols de John Fante. Jo no podria parlar millor d’aquesta obra que Bukowski: “Era fàcil de llegir les línies de cada pàgina ja que les paraules lliscaven, eren fluïdes. Cada línia tenia la seva pròpia energia i després en venia una altra de semblant. El mateix sentit de cada línia donava a la pàgina una forma, com si alguna cosa hi estigués esculpida. Per fi havia trobat un home que no tenia por d’expressar les seves emocions”. Hòstia! Un escriptor que escriu amb les entranyes i que ho fa de manera sensorial, cinematogràfica. Això és la literatura del segle XXI.

 

Vaig continuar llegint Per Petterson després de l’enamorament de Sortir a robar cavalls, aquesta vegada vaig agafar una obra anterior, Maleeixo el riu del temps. Val a dir que els dos llibres no deixen de ser una variació sobre el mateix, el primer més aconseguit que aquest, però igualment escrit amb una traça magistral. Salvant la distància cultural, Fante era un italoamericà, i Petterson noruec, els dos escriuen amb sang, un amb sang calenta i l’altre gelada; i també escriuen amb imatges més que no pas amb conceptes. La imatge final de Maleeixo el riu del temps fa saltar les llàgrimes com un cop a l’entrecuix. En literatura catalana encara no he trobat gaires exemples d’això.

L'escriptor Jaume Cabré mirant a través d'un vidre el carrer, amb el seu reflex
L'escriptor Jaume Cabré mirant a través d'un vidre el carrer, amb el seu reflex | Violeta Gumà/ACN

 

Jaume Cabré és un grandíssim narrador d’una història. Durant anys vaig llegir assedegat tot el que publicava. Absolutament tot. Ara no arribo ni a la pàgina cent perquè tinc la sensació que aquell llibre ja me l’he llegit, encara que hagi acabat de sortir. Parlo de Cabré perquè és el nostre buc insígnia, i el que solca l’estela. Crec que amaguem emocions darrera de grans histories, mentre que a les novel·les contemporànies d’èxit internacional trobem grans emocions darrera de petites històries.

 

Aquesta llarga digressió em serveis per explicar que m’ha agradat, moderadament, Germà de gel d’Alícia Kopft. N’havia sentit a parlar malament, i alguns comentaris marginals, que sempre són més fiables que les columnes sicilianes, la deixaven de volta i mitja. No és un llibre que m’hagi entusiasmat, sincerament, però la primera part la trobo molt interessant, la cerca de plasmar les emocions sobre històries d’expedicions polars ho trobo un exercici  prou reeixit. La segona meitat del llibre deriva cap a una crònica sentimental que ja no és tant interessant. En tot cas és una autora que se la juga, es tira a pèl a una piscina gelada. L’arc que dibuixa el seu salt pot ser discutible, però està assajat, pensat i ben executat.

Una altra qüestió seria si un llibre experimental i poc rodó, malgrat la il·lustració de portada, és el millor que s’ha publicat. O sigui que comparteixo que hagi guanyat el Documenta, però tinc uns dubtes que hagi estat el millor llibre el literatura catalana del 2016. Com també en tinc sobre Els estranys de Raül Garrigasait, premi Llibreter 2017. Dubtar no vol dir oposar-s'hi.

Aquest cràter es va descobrir l'any 1989

 

Al contrari que la seva predecessora, Els estranys és una obra rodona, que té una història ben narrada i explicada, que ens explica l’estranyesa d’un prussià al mig de les guerres carlines. Garrigasait diu que està influenciat per Italo Calvino, un autor de referència de la nostra generació, Aquesta obra podria ser un Marcovaldo al revés, enlloc de ser un bon salvatge en una ciutat inhòspita, el protagonista és un ciutadà en un entorn salvatge. Però aquesta obra peca del mateix que gairebé totes les de la nostra literatura, que l’autor no se la juga, no ho posa tot a la graella –els dramaturgs catalans fan el mateix– i aquest distanciament, aquesta ocultació excessiva dels sentiments ens porta a una literatura envedreïda, poc gustosa.

 

Sembla que ens haguem aplicat aquella màxima de Wilde que diu que a cada encert guanyem un enemic, i que per tal de ser populars cal ser mediocres. Per aquest motiu l’Alícia Kopft ha guanyat enemics. I no dic que el Garrigasait sigui mediocre, al contrari, el trobo magnífic i ja m’agradaria poder escriure com ell, però aquest distanciament del qual parlava fa que no tinguis ni grans seguidors ni enemics declarats. I la vida és curta.

 




Comentaris

envia el comentari