Cavalls desbocats, i altres històries

L'altre dia vaig sentir parlar a una membre de al CUP de Reus que deia que la repressió de l'estat era com un «cavall desbocat» i immediatament la imatge em va portar a pensar en la novel·la Cavalls salvatges (2000) de Jordi Cussà que m'havia llegit feia poques setmanes. N'hi ha que per suportar la incertesa d'aquestes setmanes i mesos beuen, surten de festa o a córrer, treballen més que mai, o pel contrari, la seva productivitat ha caigut més que un comandament de televisió. Servidor i uns quants més hem optat per la terapèutica lectura, que sempre xuta i t'omple el cap d'altres móns que poden ser més suportables.

 

Cavalls salvatges de Jordi Cussà té una aura de novel·la maleïda, és la primera obra literària catalana que parla sense manies de les drogues dures. Potser té aquest mèrit, i el de posar cara i història personal a tot un retaule de persones que mal anomenem ionquis. Com a homenatge a una joventut que va patir un gòlgota terrible mereix ser llegida, però la novel·la en si no és fluïda ni és passadora. El suplici vital dels protagonistes es converteix en unes sabates mullades pel lector. Potser tenia unes expectatives molt altes donada la llegenda que envolta aquesta obra. Però que no se'm malinterpreti, el fet que me l'acabés vol dir que paga molt la pena ser llegida, si més no com a testimoni d'uns anys de plom.

Cinco de sus hijos murieron por culpa de la heroína.

 

A Cavalls salvatges hi vaig arribar a través de Sergi Pons Codina, autor de Dies de ratafia (2017) i de Mars del carib (2014), dues novel·les hilarants sobre els baixos fons de la societat catalana. La misèria humana i el patetisme poden fer riure molt si t’ho explica algú que ho ha viscut de dins i sap narrar amb gràcia i agilitat les aventures i desventures d’una colla d’hereus de la trena. Llegint mai havia rigut tant, però aviso, tinc un humor bastant aspre.

 

Seguint amb la literatura underground, però amb un best-seller mundial, m’he empassat frenèticament Les noies (2016), la primera novel·la d’una joveníssima Emma Cline. Aquesta obra mestra relata la història de «la família» de Charles Manson, la banda criminal que va terroritzar el  món sencer el 1969, destruint l’estiu de l’amor i el somni de pau i llibertat. Escriure sobre assassinats sempre et pot donar públic, però la gràcia de Cline és que fa servir –hàbilment– això d’excusa per construir l’univers sentimental d’una noia adolescent. Però tampoc és una novel·la sobre adolescents, sinó sobretot sobre sensacions explicades gairebé de manera cinematogràfica. Cline és una escriptora del segle XXI i sap explicar les històries a la manera del públic d’ara. Les històries entren per la sensualitat visual, més que no pas s’edifiquen sobre els maons conceptuals de les paraules.

 

Alguns comparen Hanya Yanagihara a Donna Tartt i a Emma Cline, i sembla que hi hagi com un triumvirat de narradores americanes contemporànies. Discrepo. Hanya Yanagihara és l’autora d’ A little life, (2015), que per cert no està traduïda al català, i això tampoc és una tragèdia. Aquest obra traduïda al castellà com Tan poca vida és un totxo de mil pàgines que explica la vida de quatre nois contemporanis nostres, i a mi em sembla que amb molt poca traça. Els personatges estan tan explicats que perden frescor, i a l’hora el tel de misteri amb que se n’embolcalla a un d’ells no és suficient esquer per perdre el temps amb aquest llibre. El vaig abandonar a la pàgina cent sense cap remordiment.

 

No cal perdre el temps en obres que no ens encaixen, perquè mentrestant deixem de llegir obres mestres com Sortir a robar cavalls (2006) del noruec Per Petterson. Un novel·la rodona, però incomplerta, perquè l’amor sempre està en construcció. Aquesta obra és simplement la petita història d’un home ja jubilat que viu sol en una cabana al bosc. I ja està. Els records l’assalten sovint i de manera desordenada, com sempre ho fan els records. La pèrdua de la innocència no va lligada a una pèrdua de la il·lusió per viure, i a vegades un home pot ser feliç sobrevivint per ell mateix al gelat bosc escandinau, i poder mantenir els fantasmes del passat fora de l’escalf de la llar.

 

Intento llegir teatre tot i l’odissea que representa trobar textos teatrals impresos. La situació és greu. Vaig llegir Moll oest (1985) de B. M Koltès en francès, perquè en català no es troba. Com que no el vaig entendre, ja em podeu dir ingorant, el vaig buscar en castellà i només vaig poder trobar una edició estranyíssima de Mèxic. Val a dir que ens castellà tampoc el vaig entendre, però d’això va tot plegat: que la vida del món lliure no s’entén i molts moren per arribar-hi, i d’altres hi moren de pena quan veuen la farsa pomposa que són els valors d’occident. No fer-te entendre també és la manera d’explicar-te.

 

Per acabar, La carpeta és blava (2017) de l’empordanès Adrià Pujol és una tesi sobre el «collonar» empordanès. El terme «collonar» al sud del Principat no l’entenem gaire. De fet fora de l’Empordà  és desconegut, però per contra del que explica Pujol, no vol dir que no es practiqui. El que a l’Empordà se’n diu un «collonador» aquí en diem un «poca-solta» perquè d’esventats que tenen el geni esmolat i molt poca vergonya a cada poble en toca un, pel cap baix. Tot i això, l’estil pirotècnic de Pujol és una delícia de ser llegit, i les seves hipòtesis sobre l’humor corrosiu empordanès, tot i ser molt discutibles, paguen molt bé la pena.

 

I plego, que el llegir no ens faci perdre l’escriure.




Comentaris

envia el comentari